- I -

Per a Sherlock Holmes, ella és "la dona". La jutja tant superior a totes les del seu sexe, que no l'anomena gairebé mai pel seu nom ; ella és i ella serà sempre "la dona". Potser hauria sentit, envers l'Irene Adler, un sentiment proper a l'amor? Ben segur que no ! Al seu esperit lúcid, fred, admirablement equilibrat li repugnava qualsevol emoció en general i la del amor en particular. Sempre he tingut Sherlock Holmes com la màquina d'observar i de raonar la més perfecte que hagi existit damunt el planeta ; enamorat, ja no hauria estat el mateix. Quan parlava de coses del cor, sempre ho amania amb una punta de sornegueria o amb un petit riure irònic. Cert que, com bon observador, apreciava el tema: no és veritat que és per motius del cor que es produeixen els mòbils i els actes de les criatures humanes? Però com a lògic professional, ho repudiava: per a un temperament tant delicat, tant subtil com el seu, la irrupció d'una passió hauria introduït un element de desordre del qual n'hauria patit les conseqüències la rectitud de les seves deduccions. S'allunyava doncs de les emocions fortes, i hi posava tanta cura a mantenir-se'n apartat com per a, per exemple, ratllar una de les seves lupes o omplir de pols un instrument de precisió. Així era el seu tarannà. I amb tot, una dona l'impressionà: la dona, Irene Adler, que li deixà un record, si més no, dubtós i discutible.

Darrerament no havia vist gaire a Holmes. El meu casament havia separat el transcórrer de les nostres vides. Tota la meva atenció es trobava absorbida per la meva felicitat personal, tant complerta, i pels mil petits detalls que recauen damunt l'home que vol crear una veritable llar. Per la seva banda, Holmes s'havia aïllat dins el nostre apartament de Baker Street; el seu gust per la bohèmia s'acomodava malament a qualsevol forma de societat; enterrat sota una pila de llibres vells, alternava la cocaïna i l'ambició: només sortia de la feixuguesa de la droga per a abocar-se a la fogosa energia del seu temperament. Com sempre es sentia molt atret per la criminologia, així dedicava els seus dots extraordinaris a descobrir la pista d'algun malfactor i a desfer els enigmes que la policia oficial desesperava per desembolicar. Diferents ressons de la seva activitat m'havien arribat a intervals: per exemple el seu viatge a Odessa on havia estat cridat per a l'assassinat dels Trepoff, la solució que va aportar al drama tenebrós que es desfermà entre els germans Atkinson de Trincomalee, o bé la missió que va reeixir tant discretament per a la família reial d'Holanda. A part d'aquestes manifestacions de vitalitat, de les quals només en tenia coneixença per la premsa diària, ho ignorava gairebé tot del meu vell camarada i amic.

Un vespre - era el 20 de març del 1888 - tornava de visitar un malalt i tornava a casa (doncs m'havia incorporat a la medicina civil) el camí que portava em menà a passar per Baker Street. Davant aquella porta de la qual no n'havia perdut el record i que tindré sempre associat, en el fons del meu esperit, tant al preludi del meu casament com a les tètriques circumstàncies de l'Estudi Escarlata, em vaig sentir pres pel desig de reveure Holmes i saber a què dedicava les seves facultats extraordinàries.

Les finestres eren il.luminades; mirant enlaire fins i tot vaig distingir la seva silueta prima que per dues vegades es perfilà darrera la cortina. Passejava per l'estança amb pas ràpid, impacient; tenia el cap inclinat damunt el pit i les mans creuades a l'espatlla. Conec suficientment el seu tarannà i les seves costums per endevinar que havia reprès el treball. Deslliurat dels somnis de la droga, es deuria haver llençat amb ardor damunt algun nou afer. Vaig trucar i em conduïren a l'apartament que en altre temps havíem compartit. No em va prodigar cap efusió. Les efusions no eren pas el seu fort. Però va estar content, crec, de veure'm. Amb prou feines em va dir un mot. Amb tot la seva mirada benèvola m'indicà una butaca; m'acostà una caixa de cigars; el seu dit m'indicà el lloc dels licors i una botella d'aigua de seltz en un racó. Després es quedà dret davant el foc i em contemplà de d'alt a baix, d'aquella manera com només ho podia fer ell.

- El matrimoni us prova! va observar. De veritat, Watson, heu guanyat set lliures i mitja des que no us veig.

- Set, vaig respondre.

- De veritat ? Hauria dit una mica més. Només una mica més, imagino, Watson. I heu començat a tenir clientela, pel que veig. No m'ho havíeu dit que tinguéssiu la intenció de reprendre la professió!

- I, com ho sabeu?

- Ho veig; ho dedueixo. Com sé que recentment us heu mullat, i que teniu una criada maldestre i poc curosa?

- Benvolgut Holmes, vaig dir, això és massa fort! Si haguéssiu viscut uns segles abans, segurament us haurien cremat viu! I bé! sí, és exacte que dijous vaig estar per la campanya i que vaig tornar a casa en un estat llastimós; però com que m'he canviat la roba, em pregunto com heu pogut veure'ho i deduir-ho. Pel que fa a Mary-Jane, és incorregible! la meva dona li a donat els vuit dies ; però això, tampoc entenc com ho heu endevinat.

Va somriure i es fregà una contra l'altra les seves mans llargues i nervioses.

- És d'una simplicitat infantil, va dir. Els meus ulls em diuen que al costat interior de la vostra sabata esquerra, just a l'indret il.luminat per la llum del foc, el cuiro és marcat amb sis esgarrapades gairebé paralel.les; evidentment això ha estat fet per algú que ha rascat sense precaució al voltant del cantell de la sola per a desenganxar una crosta de fang. D'aquí, com veieu, la meva doble deducció: que vàreu sortir amb mal temps i que, per a netejar les sabates, només disposeu d'un espècimen molt mediocre de les domèstiques londinenques. Pel que fa a la represa de la vostra activitat professional, si un cavaller que entra aquí introdueix amb ell perfums d'iodoforme, si mostra en el seu índex dret el rastre negre del nitrat de plata, i porta un barret de forma alta proveït d'una bossa indicant l'indret on es dissimula l'estetoscopi, de veritat hauria de ser molt estúpid per a no identificar-lo com a un membre actiu del cos mèdic.

No em vaig poder estar de riure davant el deseiximent amb el qual m'explicava la marxa de les seves deduccions.

- Quan us sento donar-me les vostres raons, l'hi vaig dir, les coses em semblen sempre tant ridículament simples que em sembla que jo podria fer el mateix; i no obstant cada vegada que em doneu un nou exemple de la vostra manera de raonar, resto sorprès fins que no m'expliqueu el vostre mètode. Potser els meus ulls no són tant bons com els vostres?

- Però sí ! va respondre encenent una cigarreta i deixant'se caure en una butaca. Només que vos veieu i no observeu. La distinció és clara. Mireu, heu vist moltes vegades els graons que porten a aquest apartament, no és així?

- Moltes vegades.

- Quantes vegades?

- No ho sé pas: centenars de vegades.

- Bé. I quants graons hi ha ?

- Quants graons? No ho sé pas.

- Exactament! No els heu observat. I no obstant els heu vistos. Tota la qüestió és aquí. Jo, jo sé que hi ha disset graons, perquè a l'hora que els he vistos els he observats. Per cert, ja que us interesseu en aquests petits problemes i que heu estat prou bo per a explicar l'una o l'altra de les meves modestes experiències, potser us interessarà això...

Em passà un full de paper de carta, gruixut i rosat, que es trobava damunt la taula.

-L'he rebut en el darrer correu, va seguir. Llegiu'lo en veu alta.

La carta no tenia data, i no portava signatura ni adreça de l'expedidor:

"Us visitaran aquest vespre a tres quarts de vuit. Es tracta d'un cavaller que desitja consultar-vos sobre un afer de la més gran importància. Els recents serveis que heu prestat a una de les corts d'Europa són testimoni que sou un home en qui es pot confiar en seguretat per a coses capitals. Referències sobre vos de diferents fonts arribats. Sigueu a casa vostra en aquesta hora i no us estranyeu si el vostre visitant porta una màscara."

- Vet ací que no pot ser més misteriós ! vaig dir. Que us sembla que vol dir ?

- Encara no tinc cap dada. I muntar una teoria sense tenir dades és un error monumental: insensiblement et poses a torturar els fets per a que s'avinguin amb la teoria, i són les teories que cal que s'avinguin amb els fets. Però de la mateixa carta, que en deduïu ?

Vaig examinar atentament l'escriptura i el paper.

- El seu autor és, sens dubte, molt afortunat, vaig remarcar esforçant-me per a imitar el mètode del meu camarada. Aquest paper costa, si fa no fa, mitja corona el paquet: és especialment sòlid i fort.

- Especialment: vos heu dit la paraula. No és pas un paper fabricat a l'Anglaterra. Mireu'lo en transparència.

Vaig obeir, i vaig veure una E majúscula amb una g minúscula, una P, i una G majúscula amb una t minúscula, en filigrana dins el paper.

- Que en penseu ? demanà Holmes.

- El nom del fabricant, probablement; o potser el seu anagrama.

- De cap manera. La G amb la t significa Gesellschaft, que és la traducció alemanya de "Companyia". És una abreviatura corrent, que correspon a la nostra "Cia". P, ben segur, vol dir "Paper". I ara vegem: Eg. Obrim el nostre Informador continental...

Va treure un voluminós llibre marró.

- Eglow, Eglonitz... Ja hi som: Egria. situada dins una regió de llengua alemanya, a Bohèmia, no gaire lluny de Carlsbad. "Cèlebre perquè Wallensten hi trobà la mort, i per les seves nombroses vidrieries i papereries." Ah, ah ! ben volgut, que me'n dieu ?

Els seus ulls guspirejaven; va bufà un gran núvol de fumera blava i triomfal.

- El paper, doncs, ha estat fabricat a Bohèmia, vaig dir.

- Efectivament. I l'autor de la carta és un alemany. Us heu fixat en la curiosa construcció de la frase: "Referències sobre vos de diferents fonts arribats." ? Ni un francès, ni un rus ho hauria escrit així. Només un alemany pot ser tant mancat de consideració amb els verbs. Encara ens falta descobrir que deu voler aquest alemany que m'escriu amb paper de Bohèmia i que prefereix portar una màscara abans que deixar'me veure la seva cara. Però vet ací que arriba, si no m'equivoco, i ens treurà de tots els dubtes.

Mentre parlava, vaig sentir ferradures de cavall, després un grinyolament de rodes contra la vorada del carrer, i a la fi un viu cop de timbre. Holmes xiulà.

- Pel soroll, dos cavalls !... Sí, va confirmar després de fer una ullada per la finestra a un petit landó, conduït per un parell de meravelles que devien valer cent cinquanta guinees cada un. En aquest cas, Watson, hi ha diners a guanyar, a manca d'altra cosa !

- Crec que val més que me'n vagi, Holmes.

- Per res del món. Quedeu-vos al vostre lloc. Sense el meu historiògraf, soc un home perdut. I a més, el cas promet ! Seria malaguanyat no ser'hi.

- Però el vostre client...

- No us hi amoïneu. Us puc necessitar, i ell també. Ja el tenim aquí. Asseieu-vos en aquesta butaca, doctor, i esteu atent.

Un home va entrar. Pel cap baix devia fer els dos metres, i la seva espatlla i els seus membres eren herculis. Anava ricament vestit: amb una ampul.lositat que, a l'Anglaterra, passaria gairebé com a mal gust. Pesades bandes d'astracà barraven les mànegues i la solapa de la jaqueta creuada; La capa blau fosc que portava damunt l'espatlla tenia el folre de seda color de foc i lligada al coll amb una aigua-marina flamejant. Mitges botes que arribaven al moll de la cama guarnides per la part de dalt amb un espès folre fosc completaven la impressió d'un fastuós bàrbar. Portava un barret de grans ales, i la part superior del seu rostre era tapat amb una màscara negra que l'hi arribava fins les galtes; se la devia haver ajustat a la porta, ja que la seva mà encara era aixecada quan va entrar. La part baixa del seu rostre revelava un home enèrgic, volenterós: el llavi espès i caigut així com un llarg i dret mentó suggerien un caràcter resolut que podia arribar a l'extrem de l'obstinació.

- Heu llegit la meva carta ? va demanar amb una veu dura, profunda, fortament timbrada d'accent alemany. Us deia que vindria...

Ens mirava a l'un i a l'altre; evidentment no sabia a qui dirigir'se.

- Seieu, us ho prego, va dir Holmes. Us presento al meu amic i company el doctor Watson, que sovint és prou amable d'ajudar-me. Amb qui tinc l'honor de parlar ?

- Considereu que parleu amb el comte von Kramm, gentilhome de Bohèmia. He d'entendre que aquest cavaller, que és el vostre amic, és home d'honor i de discreció, i que l'hi puc confiar coses de la més gran importància ? Si no, preferiria parlar amb vos tot sol.

Em vaig aixecar per marxar, però Holmes m'agafà per la mànega i m'obligà a tornar seure a la butaca.

- Serà amb tots dos o amb ningú ! va declarar. Davant d'aquest cavaller, podeu dir tot allò que em diríeu a mi tot sol.

El comte arronsà les amples espatlles.

- Llavors començo, va dir, per demanar-vos el secret més absolut durant dos anys; passat aquest temps, el cas ja no tindrà cap importància. En aquest moment, no exagero si afirmo que pot influir en el decurs de la història d'Europa.

- Teniu la meva paraula, va dir Holmes.

- I la meva.

- Perdoneu-me aquesta màscara, va seguir el nostre visitant. L'augusta persona que m'envia desitja que el seu col.laborador us resti desconegut, i cal que us digui, ara mateix, que el títol amb el qual m'he presentat, no és pas el meu.

- No ho dubtava ! va fer secament Holmes.

- Les circumstàncies són extremadament delicades. No podem recular davant qualsevol precaució per a ofegar tot germen d'allò que podria esdevenir un immens escàndol i comprometre greument una de les famílies que regnen a Europa. Per parlar clar, el cas afecta la gran casa d'Ormstein, d'on han sortit els reis hereus de Bohèmia.

- També ho sabia, va murmurar Holmes instal.lant-se en una butaca i tancant els ulls.

El nostre visitant contemplà amb visible ensurt la silueta desmanegada, descurosa de l'home que, sens cap dubte, l'hi havien pintat com el lògic més incisiu i el policia més dinàmic d'Europa. Holmes reobrí els ulls lentament per a observar no sense impaciència el seu client:

- Si Sa Majestat es digna condescendir a exposar-nos el cas en que es troba, va observar, estaré en disposició d'aconsellar-vos.

L'home feu un bot de la seva butaca per a posar'se a passejar al llarg i ample de l'estança, sota els efectes d'una agitació que era incapaç de controlar. Després, amb un gest desesperat, s'arrencà la màscara que portava i la llençà a terra.

- Teniu raó, va cridar. Soc el rei. Per què m'esforçaré per amagar-vos'ho ?

- En efecte, per què ? digué Holmes gairebé amb veu baixa. Sa Majestat no havia encara pronunciat cap paraula que jo ja sabia que tenia davant meu Wilhelm Gottsreich Sigismond von Ormstein, gran duc de Cassel-Falstein, i rei hereu de Bohèmia.

- Però heu de comprendre, va reprendre el nostre visitant estranger que s'anava tranquil.litzant mentre es passava la mà pel seu front alt i blanc, heu de comprendre que no estic massa acostumat a resoldre aquest gènere d'afers per mi mateix. I no obstant es tracta d'una cosa tant delicada que no la puc confiar a qualsevol col·laborador sense córrer el perill de caure a les seves mans. He vingut d'incògnit des de Praga per a consultar-vos.

- Llavors, us ho prego, consulteu ! va dir Holmes tornant a tancar els ulls.

- Breument, aquests són els fets: ara deu fer uns cinc anys, en el decurs d'una llarga visita a Varsòvia, vaig conèixer una aventurera cèlebre, Irene Adler. El seu nom us dirà segurament alguna cosa.

- Si us plau, doctor, voldríeu mirar la seva fitxa ? murmurà Holmes sense obrir els ulls.

Ja feia molts anys, havia adoptat un mètode de classificació per a col.leccionar tota mena d'informació sobre gent i coses, tot i que era difícil parlar davant d'ell d'una persona o d'un fet sense que en donés tot seguit alguna referència. En aquest cas precís, vaig trobar la biografia d'Irene Adler intercalada entre la d'un rabí jueu i la d'un cap d'estat major que havia escrit una monografia sobre els peixos de les grans profunditats submarines.

- Vegem, va dir Holmes. Hum ! Nascuda a New Jersey el 1858. Contralt... Hum ! La Scala... Hum ! Prima donna a l'Òpera imperial de Varsòvia... Si ! Abandona l'escena... Ah ! Habita a Londres... A tot això, pel que veig, Sa Majestat s'ha deixat pescar en el filat d'aquesta jove persona, l'hi heu escrit algunes cartes compromeses, i ara voleu que us siguin retornades.

- Exactament. Però com...

- Hi ha un matrimoni secret ?

- No.

- Algun paper o certificat legals ?

- Cap.

- En aquest cas no comprenc a Sa Majestat. Si aquesta jove persona tracta de servir-se de les vostres cartes per a fer-vos cantar o per a qualsevol altre motiu, com podria demostrar que són autèntiques ?

- La meva escriptura...

- Pseh, pseh ! Falsa !

- El meu paper de cartes personal !...

- Un robatori !

- El meu propi segell...

- El deu haver imitat !

- La meva fotografia...

- Ella l'ha comprat !

- Però ens han fotografiat junts !

- Oh ! Vaja ! Això si és molt dolent. A Sa Majestat l'hi ha mancat distinció.

- Em va tornar boig: vaig perdre el cap !

- Us vàreu comprometre seriosament.

- En aquell temps només era príncep hereu. Era jove. Actualment només tinc trenta anys.

- Cal recuperar aquesta fotografia.

- Ho hem intentat, no ho hem aconseguit.

- Sa Majestat pagarà. Cal comprar-la.

- Ella no la vendrà de cap manera.

- Doncs robar-la.

- S'han efectuat cinc intents. Dues vegades, lladres a sou meu, han registrat la casa fins als fonaments. Una vegada es preparà una autèntica emboscada. Cap resultat.

- Ni rastre de la fotografia ?

- Ni el més mínim.

Holmes es posà a riure:

- Vet ací un bonic petit problema ! va dir.

- Però que és molt greu per a mi, replicà el rei amb to de retret.

- Molt greu, és veritat. I que pensa fer ella amb aquesta fotografia ?

- Arruïnar la meva vida.

- Però com ?

- Estic a punt de casar-me.

- Ho he sentit dir.

- Amb Clotilde Lothman de Saxe-Meningen, la segona filla del rei d'Escandinàvia. Potser coneixeu la rigidesa dels prínceps d'aquesta família: la pròpia princesa és la delicadesa personificada. Si l'ombra d'un dubte planeja damunt la meva conducta, tot es desfarà.

- I l'Irene Adler?

- ...amenaça amb fer-los arribar la fotografia. I ho farà. Estic segur que ho farà.! Vos no la coneixeu: té una ànima d'acer. Combina el rostre més encisador de totes les dones amb el caràcter més determinat que qualsevol home. Abans de veurem casat amb una altra dona, arribarà als pitjors extrems: als pitjors !

- Esteu segur que encara no l'ha enviat ?

- Segur.

- Per què ?

- Perquè ha declarat que l'enviaria el dia que es faci pública la meva prometença. I es farà pública dilluns vinent.

- Oh ! Però si encara ens queden tres dies de coll ! deixà caure Holmes tot dissimulant un badall. Sortosament, doncs em queden encara un parell de casos importants per a resoldre. Sa Majestat no deixarà Londres ?

- No. Em trobareu al Langham, amb el nom de comte von Kramm.

- Llavors us enviaré una nota per a tenir-vos al corrent de la marxa del cas.

- Us ho prego. Estic terriblement inquiet.

- I, pel que fa als diners ?

- Teniu carta blanca.

- Absolutament ?

- Donaria una de les províncies del meu reialme a canvi d'aquesta fotografia.

- I per les despeses immediates ?

El rei buscà sota la capa i en tragué una pesada bossa de pell d'isard i la posà damunt la taula.

- Aquí hi ha tres-centes lliures esterlines en or, i set-centes en bitllets, va dir.

Holmes redactà un rebut en un full del seu carnet de notes i l'hi donà.

- I l'adreça de la senyoreta ? va demanar-l'hi.

- Briony Lodge, Serpentine Avenue, Saint John's Wood. Holmes ho anotà, abans d'interrogar:

- Una altra qüestió: la fotografia és en format d'àlbum ?

- Sí.

- Bé. Bona nit, Majestat. Tinc confiança. Ben aviat tindrem excel lents noticies per a comunicar-vos....

- I a vos també, bona nit, Watson ! afegí quan les rodes del landó reial es posaren en moviment per baixar el carrer. Si teniu la gentilesa de passar demà a la tarda a les tres, seré feliç de fer petar la xerrada amb vos.