" Això em va sorprendre una mica: em vaig imaginar que simplement hauria tingut l'antull de comprar'se un vestit nou o alguna cosa semblant.
"- I per què fer?" - vaig preguntar.
"- Oh! - va fer ella amb la seva alegria habitual - Tu em vares dir que series el meu banquer. Els banquers no fan mai preguntes, saps?"
"- Si realment vols aquests diners, els tindràs.
"- Oh si! Realment els vull.
"- I no em vols dir per a que són?
"- Algun dia, potser, però ara no, Jack!"
" Em vaig tenir, doncs, d'acontentar amb aquesta resposta. Era per tant la primera vegada que hi havia un secret entre nosaltres. L'hi vaig fer un taló, i no hi vaig pensar més. Potser aquest incident no té res a veure amb el que segueix, però he preferit mencionar-ho. "Ja us he dit que hi havia un altre xalet prop del nostre. Només ens separa un camp. Però per accedir'hi cal sortir a la carretera i després girar per un petit camí. Just darrera del xalet hi ha un agradable bosquet de pins d'Escòcia. Havia agafat el costum d'anar a passejar per allí, ja que els arbres sempre són uns bons veïns. Després de vuit mesos que feia que vivíem a Norbury, mai havíem vis ningú en aquell xalet. Era buit, no hi vivia ningú, i era una llàstima ja que tenia una vella porxada tota coberta de xuclamel, dos pisos,.... Més d'una vegada m'havia parat davant per a contemplar'la, i em deia que podria ser una encisadora petita masia. " Doncs bé. Dilluns, cap al tard, jo baixava a peu per allí quan em vaig creuar amb un furgó buit que sortia del caminet. Damunt la gespa, al costat de la porxada, hi havien tota mena de coses desembalades, tapissos, etc. Era clar: algú havia llogat el xalet. El vaig voltar i, un cop passat, em vaig aturar, com hauria pogut fer-ho qualsevol passavolant, per observar, i em preguntava quina mena de gent haurien vingut a viure tan a prop nostre. I mentre mirava vaig observar que una figura m'observava des d'una de les finestres de dalt. " Jo no sé que devia tenir aquella figura, senyor Holmes, però se'm va posar la pell de gallina. Em trobava a una certa distància i no podia distingir massa bé els seus trets; no obstant em feia la impressió d'alguna cosa anormal, inhumana,. Si més no va ser el que vaig sentir. Avançava ràpidament per a veure de més a prop qui era que m'observava així. Però mentre m'acostava, la figura va desaparèixer de sobte: tant de pressa que em semblà com si l'haguessin arrencat de la finestra i llençada al fons de l'habitació fosca. Vaig restar cinc minuts pensant, per analitzar les meves impressions. No podia afirmar si era una figura d'home o de dona. El seu color m'havia colpit més que tot. Imagineu una figura d'un groc pàl.lid mat, amb alguna cosa freda i rígida, horrorosament monstruosa. Estava tant trasbalsat que vaig decidir saber més coses sobre els nous habitants del xalet. Vaig anar a trucar a la porta. Em varen obrir immediatament. Em vaig trobar, cara a cara, amb una gran dona flaca amb cara adusta. "- Què voleu? - em demanà. Tenia accent del nord.

"- Soc el vostre veí, - vaig respondre senyalant el meu xalet - Veig que tot just acabeu de descarregar. I he pensat que si us podia ser d'alguna ajuda,....

"- Ah si? Doncs bé, quan tindrem necessitat de vos, ja us vindrem a buscar."

Sobre aquestes paraules em tancà la porta als nassos. Molest per aquesta grollera resposta, vaig fer mitja volta i vaig tornar a casa meu. Tota la vesprada, tot i que m'esforçava a pensar en altres coses, vaig estar obsessionat per l'aparició a la finestra de la figura groga i de les maneres esquerpes de la llogatera. Vaig decidir no parlar de l'aparició a la meva dona: té un temperament nerviós, exaltat; i no vaig jutjar gens útil fer-la participar d'una impressió tan desagradable. De tota manera, abans d'adormir-me, li vaig comentar que el xalet del costat era ocupat; ella no va respondre res.

" Normalment, dormo com un tronc. A la meva família és gairebé una tradició de fer broma amb les meves facultats de dormilec: en principi no hi ha gaire res que em pugui despertar a la nit. Però aquell vespre, sigui per culpa de l'incident que m'havia sobtat, sigui per qualsevol altra raó, dormia menys pesadament que de costum. I, una mica com dins un somni, em donava compte confusament que la meva dona es llevava, es vestia, que es posava una capa i un barret. Anava a obrir la boca per a indicar-li la meva sorpresa i dirigir'li una amonestació per una toaleta tan prematura quan els meus ulls, mig oberts, varen veure la seva cara, il.luminada per la llum d'una espelma. L'estupefacció va segellar els meus llavis. La vaig veure com mai l'havia vista abans, com mai l'hauria cregut capaç d'esdevenir. Era mortalment pàl.lida. Tenia la respiració ràpida. Gairebé panteixava. Llençava mirades furtives cap al llit mentre es posava la capa per assegurar-se que jo seguia dormint i que no m'havia despertat. Quan la meva immobilitat i la meva respiració regular la tranquil.litzaren, sortí sense fer soroll de la cambra. Un moment després vaig sentir un grinyol agut que només podia provenir de les xarneres de la porta d'entrada. Assegut al llit, em pessigava per a saber segur si somniava o no. Mirava el meu rellotge: eren les tres. Que redimonis podia fer la meva dona, en una carretera de la campanya, a les tres del matí?

" Feia ben bé vint minuts que jo donava voltes i més voltes, dins el meu cap, a tot això per a trobar una explicació plausible (i com més hi pensava, més topava amb quelcom extraordinari, l'inexplicable) quan vaig sentir la porta tancar-se a poc a poc i els seus passos pujant l'escala.

"- On has anat, Effie." - li vaig preguntar quan va entrar a la cambra.

" Ella s'estremí violentament i llençà una mena de crit ofegat quan em va sentir; aquell crit i aquell astorament em trasbalsaren més que tota la resta ja que traduïen indiscutiblement un sentiment de culpabilitat. La meva dona sempre havia estat d'un natural franc i obert. Hi havia de què tremolar veient-la entrar com una lladre a la seva pròpia cambra, i cridar, i trontollar quan el seu marit li dirigia la paraula.

"- Estàs despert, Jack? - va exclamar amb un petit riure nerviós - Jo que em pensava que res no et podia despertar!.."

"- On has anat? - vaig repetir amb una severitat exagerada.

"- La teva estranyesa no em sorprèn gens, saps?" - em va dir. Mentre descordava els botons de la capa, veia els seus dits que tremolaven.

"-A fe, - va seguir - No recordo que mai hagués fet una cosa semblant. El fet és que em sentia com si m'ofegués, i necessitava prendre l'aire. Crec que segurament m'hauria desmaiat si no arribo a sortir. He estat davant la porta uns minuts, i ara ja torna a anar tot bé."

" Mentre ella em recitava la seva història, no em va mirar els ulls ni una sola vegada, i la seva veu era molt lluny de tenir les entonacions habituals. Jo estava convençut que m'enganyava. No vaig respondre. Em vaig girar cara a la paret, amb el cor trencat, l'esperit desbordant de dubtes i sospites enverinades. Què m'amagava la meva dona? On havia anat durant aquella expedició extravagant? Sentia que no coneixeria la pau fins saber-ho. I amb tot em vaig estar de tornar-li a preguntar donat que ja m'havia enganyat una vegada. La resta de la nit em vaig remoure inquiet buscant una teoria que pogués conciliar la veritat i la nostra felicitat; no en vaig trobar cap de versemblant.

" Aquell dia hauria hagut d'anar a la City, però tenia l'esperit massa pertorbat per interessar-me en negocis. La meva dona semblava tan trasbalsada com jo mateix; a partir de les ràpides mirades interrogatives que em dirigia, vaig veure que havia entès que no me l'havia cregut, i que no sabia què més fer. Durant l'esmorzar no intercanviarem ni dues frases. Immediatament després vaig sortir per a passejar i revisar, dins el meu cap, tot l'afer a l'aire fresc del matí.

" Vaig anar fins Crystal Palace, em vaig estar una hora al parc, i retornava a Norbury cap a la una de la tarda. El meu camí em va portar prop del xalet de l'aparició. Em vaig parar un instant per a mirar les finestres, amb l'esperança de poder estudiar millor la figura inversemblant que havia observat la vigília. Jutgeu la meva estupefacció, senyor Holmes, quan la porta es va obrir i en va sortir la meva dona!

" En veure-la, em paralitzà la sorpresa. Però la meva emoció no va ser res al costat d'aquella que va desfer els trets de la seva cara quan les nostres mirades es creuaren. Durant un instant creia que donaria mitja volta i tornaria entrar a la casa. Però es degué donar compte que qualsevol fugida seria inútil. Llavors avançà cap a mi. Tenia la cara pàl.lida i uns ulls d'espant que desmentien el somriure que els seus llavis intentaven.

"- Oh Jack! - va fer - He anat a veure si podia ajudar als nostres nous veïns. Perquè em mires així, Jack? No deus pas estar enfadat amb mi, digues?

"- Doncs, - vaig respondre - vet ací on has anat aquesta nit?

"- Que vols dir?

"- És aquí on has anat. N'estic segur! Quina mena de gent són que has de visitar a una hora tant intempestiva?

"- No hi havia estat abans, Jack.

"- Com pots dir allò que tu saps que és una mentida? Mirat, ja no ets la mateixa. Jo no t'he amagat mai res, sigui el que sigui. Vaig a entrar-hi, així sabré el perquè!

"- No, Jack, per l'amor de Deu! - va cridar - Et juro que un dia ho sabràs tot, però si entres en aquest xalet, només provocaràs desgràcies....

" Com intentava apartar-la, es va abraçar a mi amb una súplica frenètica.

"- Tingues confiança en mi, Jack! - va dir-me - Fiat de mi només per aquesta vegada. Mai te'n hauràs de penedir! Saps molt bé que no t'amagaria mai res excepte pel teu amor! Tota la nostra existència ens la juguem ací. Si tornes a casa amb mi, tot anirà be. Si entres per la força en aquest xalet, tot haurà acabat entre nosaltres!

" En la seva actitud hi havia tanta gravetat, tanta desesperança que em vaig parar davant la porta, sens saber que fer.

"- Et creuré amb una condició, i a una única condició! - l'hi vaig dir a la fi - I és que a partir d'ara no hi hagi més misteri. Tens el dret de guardar-te un secret que et pertany, però cal que em prometis que no faràs més visites nocturnes i que no m'amagaràs res més a partir d'ara.

"- Estava segura que confiaries en mi! - va exclamar llençant un gran sospir de tranquil.litat - Serà com tu ho vulguis. Tornem, oh! tornem a casa nostra!

" Em va estirar per la mànega i ens allunyarem del xalet. Amb tot, encara em vaig girar per a mirar i vet ací que vaig tornar veure la figura groga, lívida, a la finestra de dalt. Quin lligam podia existir entre la meva dona i aquesta criatura, o amb l'harpia malcarada que havia vist la vigília? Realment era un enigma poc ordinari. Però jo sabia que mentre no l'hagués resolt, no podria retrobar mai més la tranquil.litat d'esperit.

" Els dos dies següents a aquesta escena, vaig estar a casa, i la meva dona semblava executar lleialment el compromís que havia pres doncs, si més no que jo ho sabés, tampoc va sortir de la casa. No obstant el tercer dia vaig tenir la prova evident que la seva solemne promesa no era suficient per sostreure-la d'aquella influència misteriosa que l'allunyava del seu marit i del seus deures.

" Aquell dia vaig anar a la ciutat, però tornava amb el tren de les dues quaranta en lloc de prendre, com acostumava a fer, el tren de les tres trenta-sis. Quan vaig entrar a casa, la criada va còrrer cap al vestíbul amb aire espantat.

"- On és la vostra mestressa? - vaig demanar.

"- Crec que ha sortit per a passejar. - va respondre.

"Immediatament la sospita es tornà a instal.lar dins el meu esperit. Em vaig precipitar al pis de d'alt per estar segur que no era a la casa. No sé perquè, vaig mirar per una de les finestres del pis, i vaig veure la criada, amb qui acabava de parlar, còrrer camp a través en direcció del xalet. Llavors, ben segur, vaig comprendre que significava. La meva dona havia anat allà i havia encarregat a la criada que l'avisés si jo tornava més aviat. Vibrant de còlera em vaig llençar a còrrer a través del camp. Estava decidit a acabar aquell misteri. Veia la meva dona i la criada que venien pel caminet, però no em vaig parar a parlar'hi. Dins d'el xalet s'hi amagava aquell secret que m'enfosquia la vida. Em jurava que, passés el que passés, aquell secret seria tret a la llum del dia. En arribar, ni tan sols vaig trucar. Girant el pany, em precipitava dins el passadís.

" A la planta baixa tot era calmat i tranquil. A la cuina una cassola cantava damunt del foc. Un gran gat negre estava dormint, fet una bola, dins un paner. No hi havia ni rastre de l'harpia. Vaig anar a l'altra peça; també era buida. Vaig pujar els escalons de quatre en quatre per anar al pis de d'alt, però només per a trobar dues peces més també buides. No hi havia una sola persona en tota la casa. El mobiliari i els quadres eren d'un gust decididament vulgar, excepte a la cambra de la finestra on havia vist l'aparició. Era una estança confortable, elegant, i totes les meves sospites s'ajuntaren en veure, a la xemeneia, un marc amb la fotografia de la meva dona; aquella fotografia l'havia fet jo mateix encara no feia tres mesos.

" M'hi vaig quedar una bona estona per a estar segur que la casa era absolutament buida. Després me'n vaig anar amb un espantós pes al cor. En entrar a casa, la meva dona va sortir al vestíbul, però jo estava massa dolorit, massa colèric també, per a parlar-li. No em vaig parar i vaig anar directament al meu despatx. Ella em seguí i va entrar abans que jo pogués tancar la porta.

"- Sento no haver respectat la meva paraula, Jack! - em digué - Però si ho sabessis tot, estic segura que em perdonaries.

"- Llavors, diguem-ho tot!

"- No puc, Jack! No puc!

"- Mentre no em diguis qui viu en aquest xalet i a qui has donat la teva fotografia, no hi podrà haver mai més confiança possible entre nosaltres!.

" La vaig apartar i me'n vaig anar. Això va passar ahir, senyor Holmes, i no l'he tornat a veure, i no en sé res més. És el primer núvol que enfosqueix la nostra unió. Ha irromput tan sobtosament que no sé com podria actuar. Aquest matí se m'ha acudit que éreu l'home que em podia aconsellar: així que he corregut cap a vos; em poso, sens cap restricció, a les vostres mans. Si hi hagués alguns punts que no hagin quedat gaire clars, pregunteu-me. Però, per d'amunt de tot, digueu-me ben aviat que tinc de fer, perquè aquesta desgràcia és massa pesada per a mi."

Holmes i jo, havíem escoltat amb el més viu interès aquesta extraordinària declaració que ens havia fet amb mots escanyats, amb aturades sovintejades, d'un home a punt d'arribar a una emoció extrema. El meu company quedà silenciós uns instants; tenia el mentó apuntalant-se en una ma; pensava....

-" Digueu-me, murmurà a la fi, em podríeu jurar que la figura que vareu veure a la finestra, era una figura d'home?.

-" Les dues vegades que l'he vist, era a certa distància; m'és impossible de precisar-ho.

-" I, de tota manera, aquesta figura us ha sobtat d'una manera desagradable.

-" Semblava tenir un color anormal, i la seva fesomia tenia una fixesa estranya. Quan m'hi he acostat, ha desaparegut en una batzacada....

-" Quan fa que la vostra dona us demanà cent lliures?

-" Gairebé deu dies.

-" Heu vist alguna fotografia del seu primer marit?

-" No. Un temps després de la seva mort, va esclatar a Atlanta un gran incendi; tots els seus papers es varen destruir.

-" I, amb tot, ella tenia un certificat de defunció. Em dieu que l'heu vist?

-" Si. Era un duplicat que es va fe fer després de l'incendi.

-" Heu trobat mai ningú que l'hagués conegut a Amèrica?

-" No.

-" Ella, ha parlat alguna vegada de tenir ganes de tornar a visitar Amèrica?

-" No.

-" Rep cartes d'Amèrica?

-" No, que jo conegui.

-" Mercès. M'agradaria pensar una mica sobre el cas. Si al xalet no hi ha ningú, tindrem evidentment algunes complicacions per a vèncer. Si, al contrari, com crec, els llogaters han estat advertits de la vostra arribada i han sortit abans que entréssiu a la casa, llavors ara hi deuen tornar a ser, i la solució del problema és a punt de caure.... Deixeu-me donar-vos un consell. Torneu a Norbury i examineu encara una vegada més les finestres. Si descobriu alguna raó per a suposar que el xalet és habitat, no hi entreu per força: però envieu-nos un telegrama. Una hora després de rebre'l, serem al vostre costat i en molt poc temps haurem buidat l'afer fins al fons.

-" I si la casa encara és buida?

-" En aquest cas jo vindré demà i parlarem de tot això. Bona nit. Sobre tot, sobre tot!.... no us rossegueu el cor sense saber que teniu una bona raó per a fer- ho.

Quan el meu company tornà d'acompanyar a la porta al senyor Grant Munro, em digué:

-" ....Em temo que aquest assumpte no serà massa maco, Watson! Que en penseu?

-" Té un to desagradable. - vaig respondre.

-" Si. Hi ha un xantatge aquí dins, o m'equivoco molt!

-" I qui deu ser el mestre cantaire?

-" Doncs, ben segur, aquesta criatura que habita la única cambra confortable de la casa, i que té, d'amunt la xemeneia, la fotografia de la dama. Us ho juro, Watson, és molt atractiu, aquesta aparició d'aquesta figura lívida a la finestra! Per res del mon em voldria perdre aquest cas.

-" Teniu una teoria?

-" Si. Una teoria provisional, és clar. Però em sorprendria molt si no esdevingués exacte. El primer marit d'aquesta dona és al xalet!

-" Perquè ho creieu?

-" D'altra manera no es podria explicar l'angoixa frenètica que mostrà quan el seu segon marit va voler entrar-hi. Els fets, tal com jo els reconstrueixo, es deuen semblar a això: aquesta dona es casà a l'Amèrica. El seu marit ha fetes paleses algunes particularitats detestables, o bé, en podríem dir, ha agafat una malaltia maleïda i ha acabat sent un leprós o un idiota. Ella va fugir, va tornar a l'Anglaterra, va canviar de nom i va començar una altra vida, una nova vida....si més no, és el que ella creia!. Feia tres anys que era casada; pensava que la seva situació era segura; havia ensenyat al seu marit un certificat de defunció amb el nom falsificat. I després, vet ací que el seu nou domicili és descobert pel seu primer marit, o bé, ho podem suposar, per una dona amb pocs escrúpols que s'hagués embolicat amb l'invàlid. Escriuen a la senyora Grant Munro i l'amenacen de venir i desemmascarar- la. Ella demana cent lliures al seu marit i s'esforça per a comprar els seu silenci. Malgrat les cent lliures, venen a l'Anglaterra. I quan el marit li comunica, casualment, que nous vinguts ocupen el xalet veí, ella està segura que són els seus perseguidors. Espera que el seu marit s'adormi, després ella surt rabent per a convèncer-los que la deixin en pau. En no aconseguir cap resposta positiva, hi torna l'endemà al matí, i el seu marit la sorprèn quan en sortia. Llavors l'hi promet de no tornar-hi més, però dos dies més tard, l'esperança de desempallegar-se d'els terribles veïns és massa forta per a ella, i es llença a una nova temptativa portant una fotografia que, sens dubten li han demanat. És en plena discussió quan arriba la criada per anunciar que el seu marit ha arribat. En saber-ho la dona, conscient que el seu marit vindria de dret al xalet, feu sortir els seus interlocutors per la porta del darrera, i els conduí al petit bosc de pins que, com ens ha indicat, era molt a prop. D'aquesta manera ell troba la casa absolutament deserta. Em sorprendria molt, amb tot, que estés tant tranquil.la quan hi arribi aquest vespre. Que en penseu, de la meva teoria?

-" Són hipòtesis, i res més!

-" Hipòtesis que, si més no, s'avenen amb els fets. Quan nous fets arribin a la nostra coneixença i si no s'avenen amb la meva teoria, encara serem a temps de repensar-la. De moment només ens queda esperar un missatge del nostre amic de Norbury.

No ens va caldre esperar massa temps. Va arribar just quan acabàvem de prendre el te.

Holmes en Faloco Web       faloco@teleco.upv.es