Arriba l´Humanòleg...        





Capítol 1: ELS ARRELS

Aquella nit, la família (o millor dit, el matrimoni) Allinçó, dels Allinçó de tota la vida, descansava tranquil.lament al seu mas quan, de sobte, van vore caure algo del cel a gran velocitat. Què era allò? No era molt gran, però havia sonat fort el colp contra terra. Allò no semblava res normal. Havia caigut just a la seua horta, cosa per la qual el cap de familia, el tio Manigüela, cosí segon de l´Asguitat, el que anava a gelar a Andorra... Si home, el que es va separar de la dona, que crec que era també Allinçona, que tenia un fill militar que va estar molts anys en Melilla i que el van tirar de l´exercit perquè deien que s´esvarava, ejem,ejem, bé, crec que tu ja m´entens...

Per on anàvem... Ah, si !... Aleshores, el tio Manigüela es va dirigir cap a l´ horta intrèpidament per tractar de controlar la situació. En arrivar al lloc del succés, va vore algo sorprenenent. Un ésser extrany, petit, primet, amb cap d´ou i de color verd fosforescent eixia d´una espécie de càpsula espacial amb ales i llumenetes. Pareixia un poc confús i torbat. A aquest homenet verd no li va faltar temps per adonar-se´n de què havia arribat al seu destí, un lloc totalment desconegut per ell, un nou món, un nou planeta... Va dirigir la seua vista cap al seu voltant per contemplar el seu nou hàbitat quan, al seu front, es va topar amb la figura corbada del tio Manigüela. Aquest, atemorit, sorprés, atònit, embobat, conmocionat, extranyat, es va quedar amb la boca oberta. Sols li van quedar paraules per dir: " Me cagueeee´n la panxa t´abuela !!!!!!! Mira com m´has deixat les carxofes !!!!!!" . I tenia raó l´home, la nau havia anat a parar just on tenia plantades les carxofes... Mira que es gran el món, redeeeeu... Aquell ésser, amb molt de respecte va dir: "Ho sent molt. No era la meua intenció". Clar, el tio Manigüela encara es va quedar més sorprés ja que aquell bitxo raro parlava, i enacara damunt, parlava en valencià !

Aleshores, aquell marcià es va posar a parlar: "Hola bon home, he arribat a aquest planeta per cumplir una missió. Els meus superiors m´han enviat ací per estudiar eixe comportament tant curiós que presenta la raça humana . El nostre objectiu no és conquerir-vos, entre altres coses, per què seria algo absurd, ineficient, ja que tenen menys poder del que realment es pensen. Li posaré un símil per què m´entenga. Vostés s´han plantejat alguna vegada conquerir a les formigues? no, veritat? Simplement es dediquen a estudiar-les, saber com són, com actuen, com viuen. Doncs bé, eixa és la meua feina; es podria dir que sòc un humanòleg. Jo vinc del Planeta Perfecte, i allí les coses són molt diferents a ací. M´agradaria que vosté m´ajudara en la meua labor, si no es massa demanar... Jo li contaré com són les coses al meu planeta, que segur que li interessarà. Estic especialment interessat amb una varietat de l´espécie humana, aquella que viu i es reprodueix en zones de pocs habitants, zones que crec que vostés les anomenen 'pobles' o algo paregut, encara que el meu estudi serà de caràcter general."

El tio Manigüela, ja recuperat de la primera impresió, va accedir a ajudar a aquest marcianet, més que res perquè estava cagat del susto. Amb un poquet de pànic va respondre: "Sí home, o marcià, o lo que sigues... no sé com dir-te... Eh... Bé... Ací estem per a el que faça falta. Per cert, com et diuen? " El marcianet va respondre: "No, no et confondisques; jo no tinc nom. Al meu planeta no tenim noms, no hi ha noms. Allí les coses no tenen nom, i com no tenen nom, no existeixen. Sé que és una idea complicada per vostés, però no es preocupe, poc a poc aniré explicant-li com és el meu món i possiblement entenga algo. És tant dificil que vosté m´entenga a mi com que jo els entenga a vostés; és dificil entendre les coses quan actuem en altres dimensions, en altres coordenades. De totes maneres, com jo estic a la Terra, necessite un nom. Aleshores, pose-me´l vosté... " Manigüela no sabia què dir, en aquell moment no se li ocurria res; aleshores, el va mirar de dalt a baix i ràpidament va trobar la resposta: "Ja ho tinc, a partir d´ara et diràs Ximirlino... I a més a més, per fer-ho tot ben fet, vaig a batejar-te ara mateix." El ara Ximirlino va acceptar el seu nom , però no comprenia massa bé això de batejar. No savia ben bé el que era. Manigüela va agafar el goteo de regar les plantes, li´l va posar damunt del cap i va començar a soltar les paraules típiques dels batejos: "jo et batege en el nom del..." Ximirlino no entenia res, però precissament per a això havia vingut a la Terra, per tractar de compendre totes aquestes coses... Doncs bé, Ximirlino acabava de nàixer, ja era mig humà i a més a més, cristià. Manigüela no tenia fills, així que el va acollir com si fós el seu propi fill. Algú tenia que continuar l´estirpe dels Allinçons, i ací va vore l´oportunitat el tio Manigüela... Sense esperar ni un moment més, va agafar a Ximirlino i va anar corrent a ensenyar-li el seu nou fill a la seua dóna Maruja. Aquesta, res més vore´l va esclatar d´alegria. Era el que sempre havia desitjat i mai havia pogut tenir: " Mira´l, que xocat ! Si se li sembla a son pare... " Aquella mateixa nit va cambiar la vida del matrimoni Allinçó... "El nostre Senyor per fi ha escoltat les nostres pregàries " van pensar tots dos...
 
 

Acte seguit, Maruja va fer seure a Ximirlino a la taula i va començar tota una série de protocols propis d´aquest tipus de situacions, propis d´una mare que veu a arribar al seu fill després d´un temps sense vore´l: "Ximirlino, estàs flac. Que no has menjat durant tot aquest temps? Fas cara de ximirlino. Ale, séu ahí que vaig a treure´t alguna cosa per a sopar. " Maruja, en un tres i no res, li va plantar al marcià una font plena de llonganisses i botifarres, creïlles fregides, fresols amb tomaca, sang´n ceba, faves tendres, un platet de pericana, dos ous durs, un poc de mastrull i un pot de cervessa, i li va tornar a dir: "Menja Ximirlino, que estàs flac, que menges com un pardalet." Al planeta de Ximirlino no hi menjaven res paregut. De fet no tenien aliments, ni plantacions ni "invernaderos". Allí simplement prenien unes capsetes que els donaven l´energia suficient per poder realitzar les seues activitats. És per açò que contínuament la panxa li feia molt de soroll, com si tinguera un lleó dins. A causa de la carència d´alimentació, tal com l´entenem nosaltres, la seua panxa era pràcticament inexistent, plana. Simplement la tenien per fer de nexe d´unió entre el cap i les extremitats. Ximirlino, que era molt complidor, s´ho va menjar tot i, encara que no tenia paladar, va començar a agarrar-li el gustet a tot allò que li havia embotit Maruja. "Està bo, molt bo mama". Maruja, quan va escoltar allò de "mama", va esclatar a plorar... El tio Manigüela. al vore a la seua dona plorar, va soltar, amb molt de sentiment: "Xe, para ja de fer-te la víctima i fes-me el sopar d´una vegada, que ací sóc jo l´últim mono !!!". Seguidament va afegir: "Demà en alçar-nos, anirem al poble a donar la noticia..."

Al día següent, tots tres...

 


faloco@teleco.upv.es

 


Ximirlino Allinçó i Sánchez